Ja fa més d’un mes que una manifestació que reclamava una democràcia real va derivar en una acampada a la Plaça de la Porta del Sol. Des de llavors, han passat moltes coses i se n’ha parlat abastament. A Barcelona, enfrontaments i una polarització de l’opinió sobre el moviment han desplaçat les idees originals a un segon terme.

A les portes de participar al debat obert Indignats? Implicats?, vull fer-ne algunes valoracions i explicar el meu punt de vista deixant de banda el soroll de l’ocupació dels espais públics i del paper dels cossos de segurat.

El moviment

S’ han proposat infinitat de canvis, més o menys genèrics, més o menys aplicables. El moviment va néixer per lluitar per una democràcia més real (representativa i participativa, entenc), però a les assemblees i als documents que se’n deriven han acabat contenint propostes de moltes altres temàtiques: vivenda, salut, finances… el que també ha ajudat a polititzar el moviment. Independentment de la ideologia, la gran majoria de ciutadans, podem estar d’acord en que s’ha de millorar el sistema democràtic, però adherint al moviment objectius molt menys transversals (posicionar-se en contra de les reformes laborals i de jubilació, les retallades, la llei òmnibus…) ha fet que les propostes inicials hagin perdut pes i que aquells que podíem haver recolzat el moviment sense pal·liatius, ara ja no ens hi puguem sentir del tot identificats.

No han triat cap portaveu ni a ningú que els pugui representar davant els mitjans i la resta de la societat. No parlo d’interlocutors sinó de comunicadors, líders. Entenc que el moviment vol ser assembleari, però el debat entre un polític i cent persones no ha funcionat. He parlat amb diferents persones que han participat en el moviment i tothom m’ha fixat objectius diferents. Des de que “una gran massa de la població s’hagi despertat, comenci a preguntar-se coses, a pensar, a agafar la responsabilitat social que li pertoca i a actuar” fins a “lluitar contra el capital”.

S’han erigit com a “poble”, quan les seves propostes han estat aprovades per uns centenars de persones. Mentrestant, deslegitimen les decisions del Parlament, votat per prop de 3 milions de catalans, i han intentat impedir el seu normal funcionament.

Són la punta de l’iceberg. Donen veu a un descontentament generalitzat, però s’han equivocat a l’hora de donar-hi forma. Les acampades han permès al moviment ser portada durant setmanes, però no es pot allargar indefinidament en el temps. Han traslladat l’activitat a les assemblees veïnals, perdent aquesta notorietat, però guanyant arrelament. El temps dirà si és un sistema caduc o si servirà per assentar el moviment.

Però no es pot quedar aquí, l’energia s’ha de canalitzar cap als sistemes ja existents perquè aquest descontentament es converteixi en propostes concretes, transversals i aplicables al sistema actual. A nivell espanyol, la necessària reforma electoral és un bon inici, però no solucionarà l’atur ni la precarietat laboral.

El sistema

S’han de fer canvis. Molts. No es pot deslegitimar un moviment ni les seves idees per uns esdeveniments tan condemnables com poc representatius. Més que rebaixar-se els sous o els privilegis, han de començar a escoltar, a dialogar, però sobretot a actuar.

Fer un referèndum sobre els pressupostos de la Generalitat o sobre una apujada d’impostos és una absurditat, però no per això és una mala eina per preguntar a la població. Es diu que es preguntarà pel pacte fiscal, perfecte, però crec que el moviment s’hauria de centrar al camp municipal per a tenir incidència.

En aquest sentit, proposo alguns canvis concrets a Igualada:

• Crear taules sectorials, per treballar de forma col·laborativa entre grups de ciutadans amb interessos concrets i administració pública. En aquestes taules hi hauria un compromís d’assistència i de dinamització per part dels regidors de govern i oposició.
• Explicar la despesa pública de forma pedagògica, perquè el ciutadà pugui saber fàcilment a què es destinen els fons públics.

Conclusions

No serà un canvi d’avui per demà, una revolució tal i com les hem estudiat, però serà un canvi constant i sense marxa enrere. Una obertura de tot el sistema polític, amb més transparència i participació, més representatiu. Però cal donar-li forma amb peus de plom.

La legislatura de la recuperació econòmica ha d’anar acompanyada d’una llei electoral que acosti els ciutadans a les institucions. Al meu entendre, hauria de computar el vot en blanc com un partit més, fer transparent el finançament dels partits, donar llibertat de vot als diputats en totes les votacions i permetre a ciutadans i militants escollir lliurement els seus representants i candidats. Es podria parlar de la creació de circumscripcions comarcals, de que els diputats estiguin lligats a un territori i hagin de respondre als seus ciutadans sobre les seves decisions al Parlament, de l’obligació de debatre totes les ILP que arribin al Parlament i de fomentar l’ús dels referèndums.
Polítics: ja no es pot estirar més la corda, parleu-ne tant com vulgueu però, si us plau, actueu.

Potser, al llegir aquesta entrada d’aquí uns mesos, me n’avergonyiré. Potser és un recull d’utopies que difícilment es faran realitat a mig plaç. Ingenu… i idealista.

No sé massa bé com titular-ho. Potser “Com seria la meva campanya electoral ideal?” O potser “Canvis que faria a la política”. Bé, passem del títol i anem al contingut:

• Sense inauguracions. Mai he entès la necessitat d’inaugurar trams d’autovia. Per què simplement no entren en funcionament? Sense foto, sense despesa addicional a la de l’obra…
• Sense cartells. Què aporta la foto del candidat i un eslògan? Els cartells representen una despesa prescindible i són un mitjà obsolet en comparació amb la xarxa, la televisió, la ràdio… Perquè (crec que) els ciutadans volen sentir propostes i programes i no comprar una imatge!
• Llistes obertes. Necessàries per a capgirar la desafecció, imprescindibles per tenir una millor democràcia. Quants cops hauré sentit a votants de CiU que no volen a en Duran i Lleida? O a socialistes que no suporten a en Corbacho? Les bases dels partits no hi posarien cap impediment, el problema ve de les executives…
• Computar el vot en blanc. Actualment, per molt alt que sigui el percentatge de vot en blanc en unes eleccions, les cadires es reperteixen només entre els vots a partits. Per què no fer més perfectes i representatives les eleccions? Ah, si, que els partits cobren per cadira ocupada del seu color…
• Preguntar als ciutadans. Sí, m’emmirallo en Suïssa. Per què no preguntar a les persones per a qui treballo, mitjançant un referèndum,  si creuen necessària la construcció d’un pont o la remodelació d’una antiga fàbrica?
• Transparència. Tots hem sentit rumors sobre sopars de polítics pagats amb diners públics, de dietes i cotxes oficials fora de l’horari laboral… La solució és ben senzilla: que cada polític passi comptes anualment sobre les despeses que ha passat a l’administració pública.
• Independència del sou públic. La política no hauria de ser una professió, sinó una dedicació temporal. Una de les raons per la desafecció és l’acumulació de persones sense preparació ni dedicació privada que viuen únicament de la política. Hi ha vàries solucions, i no estic d’acord amb totes: limitar legislatures, requerir paritat sector privat/públic, llistes obertes…
• Independents al govern. És difícil de veure un govern dels més capaços, i ens acostumem a trobar amb “un govern dels més capaços… del meu partit”.

Deixo l’entrada oberta, perquè segur que se m’acudiran varis punts més.