Ja fa més d’un mes que una manifestació que reclamava una democràcia real va derivar en una acampada a la Plaça de la Porta del Sol. Des de llavors, han passat moltes coses i se n’ha parlat abastament. A Barcelona, enfrontaments i una polarització de l’opinió sobre el moviment han desplaçat les idees originals a un segon terme.

A les portes de participar al debat obert Indignats? Implicats?, vull fer-ne algunes valoracions i explicar el meu punt de vista deixant de banda el soroll de l’ocupació dels espais públics i del paper dels cossos de segurat.

El moviment

S’ han proposat infinitat de canvis, més o menys genèrics, més o menys aplicables. El moviment va néixer per lluitar per una democràcia més real (representativa i participativa, entenc), però a les assemblees i als documents que se’n deriven han acabat contenint propostes de moltes altres temàtiques: vivenda, salut, finances… el que també ha ajudat a polititzar el moviment. Independentment de la ideologia, la gran majoria de ciutadans, podem estar d’acord en que s’ha de millorar el sistema democràtic, però adherint al moviment objectius molt menys transversals (posicionar-se en contra de les reformes laborals i de jubilació, les retallades, la llei òmnibus…) ha fet que les propostes inicials hagin perdut pes i que aquells que podíem haver recolzat el moviment sense pal·liatius, ara ja no ens hi puguem sentir del tot identificats.

No han triat cap portaveu ni a ningú que els pugui representar davant els mitjans i la resta de la societat. No parlo d’interlocutors sinó de comunicadors, líders. Entenc que el moviment vol ser assembleari, però el debat entre un polític i cent persones no ha funcionat. He parlat amb diferents persones que han participat en el moviment i tothom m’ha fixat objectius diferents. Des de que “una gran massa de la població s’hagi despertat, comenci a preguntar-se coses, a pensar, a agafar la responsabilitat social que li pertoca i a actuar” fins a “lluitar contra el capital”.

S’han erigit com a “poble”, quan les seves propostes han estat aprovades per uns centenars de persones. Mentrestant, deslegitimen les decisions del Parlament, votat per prop de 3 milions de catalans, i han intentat impedir el seu normal funcionament.

Són la punta de l’iceberg. Donen veu a un descontentament generalitzat, però s’han equivocat a l’hora de donar-hi forma. Les acampades han permès al moviment ser portada durant setmanes, però no es pot allargar indefinidament en el temps. Han traslladat l’activitat a les assemblees veïnals, perdent aquesta notorietat, però guanyant arrelament. El temps dirà si és un sistema caduc o si servirà per assentar el moviment.

Però no es pot quedar aquí, l’energia s’ha de canalitzar cap als sistemes ja existents perquè aquest descontentament es converteixi en propostes concretes, transversals i aplicables al sistema actual. A nivell espanyol, la necessària reforma electoral és un bon inici, però no solucionarà l’atur ni la precarietat laboral.

El sistema

S’han de fer canvis. Molts. No es pot deslegitimar un moviment ni les seves idees per uns esdeveniments tan condemnables com poc representatius. Més que rebaixar-se els sous o els privilegis, han de començar a escoltar, a dialogar, però sobretot a actuar.

Fer un referèndum sobre els pressupostos de la Generalitat o sobre una apujada d’impostos és una absurditat, però no per això és una mala eina per preguntar a la població. Es diu que es preguntarà pel pacte fiscal, perfecte, però crec que el moviment s’hauria de centrar al camp municipal per a tenir incidència.

En aquest sentit, proposo alguns canvis concrets a Igualada:

• Crear taules sectorials, per treballar de forma col·laborativa entre grups de ciutadans amb interessos concrets i administració pública. En aquestes taules hi hauria un compromís d’assistència i de dinamització per part dels regidors de govern i oposició.
• Explicar la despesa pública de forma pedagògica, perquè el ciutadà pugui saber fàcilment a què es destinen els fons públics.

Conclusions

No serà un canvi d’avui per demà, una revolució tal i com les hem estudiat, però serà un canvi constant i sense marxa enrere. Una obertura de tot el sistema polític, amb més transparència i participació, més representatiu. Però cal donar-li forma amb peus de plom.

També en parlen:

• Gemma Urgell
• Carlos Sáez

Programa

19:00 Presentació de les Jornades de la Penedesfera

Entrega de vals de descompte per al registre de dominis .cat per la Fundació puntCat.

19:30 Vins&Blogs: “Retorn a les arrels: el valor dels raïms de casa nostra”

Xerrada i tast de vi on es fa un recorregut des de la vella europa fins a la nostra terra de les varietats més autèntiques i acompanyats dels viticultors dels cellers més rellevants d’aquest moviment.

Modera i organitza: Devinis de Joan Gómez Pallarès

20:30 Fi del 1r dia de les jornades

Dissabte 21 Maig de 2011

10:00 Taula Rodona: “Patrimoni i Noves Tecnologies”

Canvis i tendències en el món del patrimoni cultural gràcies a les noves tecnologies. Com ajuden les TIC (tecnologies de la informació i el coneixement) a la conservació i difusió del patrimoni. Canvis en els models de difusió del coneixement i el patrimoni. Aplicació de les noves eines TIC de comunicació i participació.

Conxa Rodà, Museu Picasso
Albert Sierra, Patrimoni.gencat.cat
Cèsar Carreras, Grup Òliba UOC
Cristina Domenech, RecStores.com
Roser Grau, GrupCerca.cat

Modera i organitza: Jordi Carner

11:00 Taula Rodona: “Com poden ajudar les xarxes socials en promoure la solidaritat?”

Com ja s’ha demostrat, les xarxes socials tenen un força determinant en la mobilització ciutadana. Les persones tenim al nostre abast una eina democràtica molt important que ens permet opinar, proposar i mobilitzar persones en funció d’un projecte o objectius determinats. La seva importància o capacitat de seducció i d’atracció faran que aquesta tingui continuïtat o, fins i tot, èxit. Es que anomenem “activisme social”. En aquesta línia se’ns obren moltes possibilitats en la millora del món en el qual vivim. Una de les grans mancances cròniques la trobem en com poder resoldre les desigualtats de diferent tipologia. Es el que anomenaríem solidaritat. En aquesta conferència-col.loqui parlarem de quines eines disposem i de quina manera poder ser mes efectives per, sumant esforços, aconseguir millores en aquells reptes que ens vulguem plantejar. Des de les institucions que hi dediquen plenament la seva tasca, fins a l’acció o la mobilització dels ciutadans i ciutadanes.

Modera i organitza: Enric Morist i Pep Valls

12:00-12:30 Pausa

12:30 Taula Rodona: “La família en bloc”

Mares i pares que usen Internet per explicar vivències o compartir experiències. El fenomen de les “mares blocaires”. Per què una mare o un pare decideix obrir un bloc? Internet com espai de debat, de fòrum al voltant de la puericultura, la salut i l’educació dels més petits. Espais que acaben sent autèntiques xarxes socials. En aquesta taula intentarem conèixer més a fons l’anomenat fenomen de les “mares blocaires”. Evidentment, els nens i nenes a la sala seran benvinguts (per facilitar l’assistència de mames i papes). Es podran comprar els llibres de l’Eva Piquer, l’Anna Manso i l’Anna Pujabet que podran ser dedicats per les autores.

Eva Piquer, escriptora i autora del bloc La feina o la vida
Anna Pujabet, autora del bloc Mare de Bessons
Amalia Arce, autora del bloc Diario de una mamá pediatra
Anna Manso, autora del bloc La pitjor mare del món

Modera i organitza: Gemma Urgell

13:30-15:30 Dinar

15:30 Taula Rodona: “Com les TIC han transformat les empreses tradicionals”

Quins beneficis i quins inconvenients, com s’ha dut a terme aquesta evolució.

Carlota Martí, AnoiaDiari
Iago Esteve, de Sita Murt
Stephanie Marko, Stikets i Skin-Shui
Xavi Aguilera, Camins de Vent
Modera i organitza: Ramon Costa, TIC Anoia

16:30 Taula Rodona: “Models de negoci a Internet”

Quins models de negoci estan funcionant a Internet? Quin serà el futur? Quatre empreses amb models de negoci diferents ens explicaran els beneficis i les febleses dels seus models de negoci.

Alex López, Ociomedia. Model de negoci: venda de publicitat als seus suports.
Nico Bour, Uvinum. Model de negoci: e-commerce.
Carlos Sáez, PriceBets. Model de negoci: comparador d’apostes.

Modera i organitza: Màrius Rossell, Trilogi

17:30-18:00 Pausa

18:00 Taula rodona: “Fracassos a la xarxa”

Aprendre per millorar.

Guillem d’Efak Fullana Ferré parla de Musealia.com
Eulogi Domènech parla d’Anota.net
Pep Solé parla de Textilcluster

Modera: Albert Riba

19:00 Cloenda de les jornades

Organitza:

Penedesfera (Secció TIC de l’Institut d’Estudis Penedesencs) i l’Ateneu Igualadí.

Col.labora:

DO Penedès, Fundació puntCat i disseny=igualada.

Llegeixo a l’Anoia Diari un article sobre l’ús que fan els polítics igualadins de les xarxes locals. Res de nou: el Marc i la seva menció al discurs, en Joan Torras i el seu 2011, n’Aymamí i la seva negativa a Twitter per la limitació de 140 caràcters… fins que he arribat a l’últim paràgraf. El cito textualment que val la pena:

Finalment, Montserrat Mateu, que té facebook des de fa temps, no creu en l’eina i afirma que: ‘Les xarxes socials fomenten l’excés d’informació que tenim actualment i treuen espai a la reflexió personal’. Segons la candidata d’ICV les xarxes socials accentuen ‘la cultura del titular’ i això, afirma Mateu, ‘ens fa anar enrere com a societat’.

Al·lucinant. Només se m’acudeixen tres punts:

1. Les xarxes socials només són una eina de comunicació entre persones i organismes que promouen la comunicació directa, immediata i sense cap filtre. L’excés d’informació el pots tenir en una biblioteca, davant de la televisió o al Timeline del Twitter, és qüestió de saber triar quin canal has de mirar i en quina quantitat.
2. La cultura del titular no l’alimenten les xarxes socials sinó els periodistes, que són qui firmen i titulen les notícies. Els 140 caràcters del Twitter permeten mantenir diàlegs amb molt més contingut que segons quins discursos, és qüestió de provar-ho.
3. Dir que una simple eina “ens fa anar enrere com a societat” és, simplement, que no ha tingut cap interès per conèixer les oportunitats que ofereix la xarxa. Quedar-se amb els arguments en contra extrets d’un #bandaampla no ajuden a construir un debat sobre la idoneïtat o no d’obrir les administracions. El 2.0 no és una moda, és fer públic el funcionament de molts processos que fins ara eren totalment desconeguts, és valorar l’opinió dels ciutadans més d’un cop cada quatre anys. És fer una democràcia més participativa.

Per últim, em sembla molt curiós que algú que no “creu en l’eina” mantingui actiu un perfil al Facebook. Se’n diu coherència.

Fa poques setmanes, en una entrevista a La Vanguardia, David Madí va dir una de les frases que més m’han marcat últimament: “Siempre es mejor creer que no creer y es mejor tomar partido que ver pasar la historia desde la indiferencia“. Ho diu algú que es va passar 8 anys treballant en jornades inacabables per un sou inferior al que hagués tingut -i que actualment té- a l’empresa privada. Algú que es va sacrificar per un projecte i que, quan el va completar, va marxar a casa. Aquest algú ens diu: arrisqueu-vos, mulleu-vos, jugueu fort per una de les opcions, que és millor perdre que no haver-ho intentat.

El meu cercle més proper sap que expressar les idees públicament -ja sigui al blog o al diari- m’ha portat més problemes que beneficis, però no per això m’he plantejat mai deixar de dir la meva (la inactivitat del blog es deu més a la falta de temps). Recolzar públicament una ideologia no hauria de ser res extraordinari. De fet, hauria de ser el més comú. Milers de persones han mort al llarg de la història en aquest país perquè diferents idees puguin ser expressades amb llibertat i, ara que res ens ho impedeix, callem i ens quedem a casa. Només cal fixar-nos en alguna de les revoltes actuals per adonar-nos de la sort que tenim.

Abandonant el discurs salvapàtries, vaig al gra: em vaig fer militant de CiU a principis de 2008, després de mig any de perseguir a la Maria Senserrich perquè em donés la butlleta. No sabia el per què, però volia canviar les coses. Ja amb el carnet a les mans i encara sense conèixer al Marc Castells, vaig refundar la JNC. Tenia en ment un col·lectiu de joves obert que organitzés debats i proposés millores directament a l’Ajuntament. No cal dir que va ser un fracàs i que va acabar caient pel seu propi pes. Amb la progressiva mort de les joventuts vaig començar a assistir a les executives locals de CDC, on vaig agafar el gust per la política. Debats intensos sobre els grans temes de ciutat (WTC, outlet, aeroport corporatiu, POUM…) que em van ensenyar que ningú té la veritat absoluta i que els projectes s’haurien d’aprovar amb consens. Des del primer moment que vaig començar a col·laborar amb el Marc li vaig deixar clar que no pretenia entrar en cap llista ni tenir cap càrrec de cap tipus: tot el que he fet per CiU Igualada durant aquests anys ha sigut senzillament perquè hi crec.

En unes eleccions municipals, més que a les sigles es vota a les persones. Curiosament, als comicis menys presidencialistes (el govern surt de les llistes), és quan la figura del número 1 té més importància. Aquests anys de militància m’han permès conèixer les diferents facetes del Marc Castells. Liderant totes les reunions, proper i atent quan preguntàvem als veïns i eufòric després de guanyar unes eleccions. Treballador com pocs, ha mogut cel i terra per ajudar a tot el que li ha demanat un favor. És un bon polític: calla més del que diu i sap que les eleccions no les guanya una oposició sinó que les perd un govern. Per tot això, perquè conec bona part del programa i perquè crec que té el millor equip, votaré en Marc Castells.

Jo m’he mullat. Fes quelcom per la ciutat, implica’t, interessa’t per l’actualitat. Aixeca totes les pedres fins que canviïn la bombeta del fanal de davant de casa teva. Defensa les teves idees, siguin les que siguin, però no les amaguis. Ha començat un procés que ningú podrà frenar: els ciutadans ens dotarem cada cop de més poder de decisió i, per la seva part, els polítics tindran el repte de gestionar aquest canvi i d’explicar cadascuna de les seves accions. Citant a Ricard Espelt, “En la política local és on apareix la veritable força de les eines que ens permeten anomenar: Política 2.0 a una nova manera de fer política. Aquest nou model no es recolza només en les eines sinó en l’actitud de canviar el model de govern donant més protagonisme als ciutadans.” No deixis passar aquest tren!

Pels que volgueu tastar Udina de Bohigas, us esperem a Copons el 17/07/2010.

Varietats
• Garnatxa blanca, sauvignon blanc i xarel.lo
Color, aroma i estructura
• Color groc brillant daurat
• Entrada potent i madura on destaca la complexitat obtinguda per la fusió de les tres varietats.
• Fruita fresca i herba aromàtica del Xarel.lo, flor blanca i fruits secs (avellana sense torrar) de la garnatxa blanca i cítrics amb una lleugera nota mineral de Chenin Blanc.
• La seva evolució a la copa passa per diferents estadis en els quals les característiques del vins són fresques i es van fonent deixant un conjunt més madur fosmado per herba del bosc, fruita seca i mineralitat.
• En boca és un vi blanc molt potent, gras i estructurat gràcies al contacte amb les mares. Hi ha un bon equilibri entre la acidesa de l’Chenin Blanc i la gran estructura de la Garnatxa Blanca. Llarga persitencia a boca on es evoluciona des de la fruita fresca quedant la mineralitat, notes de mel en el record. Vi de llarga evolució en copa.
Maridatge
• Ideal com a acompanyant de la dieta mediterrània.
• Pastes, amanida, arrossos i peixos.