Fa poques setmanes, en una entrevista a La Vanguardia, David Madí va dir una de les frases que més m’han marcat últimament: “Siempre es mejor creer que no creer y es mejor tomar partido que ver pasar la historia desde la indiferencia“. Ho diu algú que es va passar 8 anys treballant en jornades inacabables per un sou inferior al que hagués tingut -i que actualment té- a l’empresa privada. Algú que es va sacrificar per un projecte i que, quan el va completar, va marxar a casa. Aquest algú ens diu: arrisqueu-vos, mulleu-vos, jugueu fort per una de les opcions, que és millor perdre que no haver-ho intentat.

El meu cercle més proper sap que expressar les idees públicament -ja sigui al blog o al diari- m’ha portat més problemes que beneficis, però no per això m’he plantejat mai deixar de dir la meva (la inactivitat del blog es deu més a la falta de temps). Recolzar públicament una ideologia no hauria de ser res extraordinari. De fet, hauria de ser el més comú. Milers de persones han mort al llarg de la història en aquest país perquè diferents idees puguin ser expressades amb llibertat i, ara que res ens ho impedeix, callem i ens quedem a casa. Només cal fixar-nos en alguna de les revoltes actuals per adonar-nos de la sort que tenim.

Abandonant el discurs salvapàtries, vaig al gra: em vaig fer militant de CiU a principis de 2008, després de mig any de perseguir a la Maria Senserrich perquè em donés la butlleta. No sabia el per què, però volia canviar les coses. Ja amb el carnet a les mans i encara sense conèixer al Marc Castells, vaig refundar la JNC. Tenia en ment un col·lectiu de joves obert que organitzés debats i proposés millores directament a l’Ajuntament. No cal dir que va ser un fracàs i que va acabar caient pel seu propi pes. Amb la progressiva mort de les joventuts vaig començar a assistir a les executives locals de CDC, on vaig agafar el gust per la política. Debats intensos sobre els grans temes de ciutat (WTC, outlet, aeroport corporatiu, POUM…) que em van ensenyar que ningú té la veritat absoluta i que els projectes s’haurien d’aprovar amb consens. Des del primer moment que vaig començar a col·laborar amb el Marc li vaig deixar clar que no pretenia entrar en cap llista ni tenir cap càrrec de cap tipus: tot el que he fet per CiU Igualada durant aquests anys ha sigut senzillament perquè hi crec.

En unes eleccions municipals, més que a les sigles es vota a les persones. Curiosament, als comicis menys presidencialistes (el govern surt de les llistes), és quan la figura del número 1 té més importància. Aquests anys de militància m’han permès conèixer les diferents facetes del Marc Castells. Liderant totes les reunions, proper i atent quan preguntàvem als veïns i eufòric després de guanyar unes eleccions. Treballador com pocs, ha mogut cel i terra per ajudar a tot el que li ha demanat un favor. És un bon polític: calla més del que diu i sap que les eleccions no les guanya una oposició sinó que les perd un govern. Per tot això, perquè conec bona part del programa i perquè crec que té el millor equip, votaré en Marc Castells.

Jo m’he mullat. Fes quelcom per la ciutat, implica’t, interessa’t per l’actualitat. Aixeca totes les pedres fins que canviïn la bombeta del fanal de davant de casa teva. Defensa les teves idees, siguin les que siguin, però no les amaguis. Ha començat un procés que ningú podrà frenar: els ciutadans ens dotarem cada cop de més poder de decisió i, per la seva part, els polítics tindran el repte de gestionar aquest canvi i d’explicar cadascuna de les seves accions. Citant a Ricard Espelt, “En la política local és on apareix la veritable força de les eines que ens permeten anomenar: Política 2.0 a una nova manera de fer política. Aquest nou model no es recolza només en les eines sinó en l’actitud de canviar el model de govern donant més protagonisme als ciutadans.” No deixis passar aquest tren!