Tag Archives: CiU

Fer el salt a la política

Un dels molts problemes de la política actual és que els bons professionals de l’empresa privada no es volen posar en política. Perden intimitat, llibertat i diners. Existeixen algunes excepcions, però. Fa pocs dies que en vaig conèixer a una.

He parlat tres cops (literalment) amb Àngels Chacón, número 3 de la llista de CiU a Igualada, que encapçala Marc Castells. Després d’una breu conversa i un interrogatori una mica descarat, vaig quedar impressionat que algú com ella es mullés en política municipal. Tant, que li vaig fer repetir davant la càmara. Aquí el resultat (disculpeu per la qualitat del so):

 

L’antídot per la indiferència

Fa poques setmanes, en una entrevista a La Vanguardia, David Madí va dir una de les frases que més m’han marcat últimament: “Siempre es mejor creer que no creer y es mejor tomar partido que ver pasar la historia desde la indiferencia“. Ho diu algú que es va passar 8 anys treballant en jornades inacabables per un sou inferior al que hagués tingut -i que actualment té- a l’empresa privada. Algú que es va sacrificar per un projecte i que, quan el va completar, va marxar a casa. Aquest algú ens diu: arrisqueu-vos, mulleu-vos, jugueu fort per una de les opcions, que és millor perdre que no haver-ho intentat.

El meu cercle més proper sap que expressar les idees públicament -ja sigui al blog o al diari- m’ha portat més problemes que beneficis, però no per això m’he plantejat mai deixar de dir la meva (la inactivitat del blog es deu més a la falta de temps). Recolzar públicament una ideologia no hauria de ser res extraordinari. De fet, hauria de ser el més comú. Milers de persones han mort al llarg de la història en aquest país perquè diferents idees puguin ser expressades amb llibertat i, ara que res ens ho impedeix, callem i ens quedem a casa. Només cal fixar-nos en alguna de les revoltes actuals per adonar-nos de la sort que tenim.

Abandonant el discurs salvapàtries, vaig al gra: em vaig fer militant de CiU a principis de 2008, després de mig any de perseguir a la Maria Senserrich perquè em donés la butlleta. No sabia el per què, però volia canviar les coses. Ja amb el carnet a les mans i encara sense conèixer al Marc Castells, vaig refundar la JNC. Tenia en ment un col·lectiu de joves obert que organitzés debats i proposés millores directament a l’Ajuntament. No cal dir que va ser un fracàs i que va acabar caient pel seu propi pes. Amb la progressiva mort de les joventuts vaig començar a assistir a les executives locals de CDC, on vaig agafar el gust per la política. Debats intensos sobre els grans temes de ciutat (WTC, outlet, aeroport corporatiu, POUM…) que em van ensenyar que ningú té la veritat absoluta i que els projectes s’haurien d’aprovar amb consens. Des del primer moment que vaig començar a col·laborar amb el Marc li vaig deixar clar que no pretenia entrar en cap llista ni tenir cap càrrec de cap tipus: tot el que he fet per CiU Igualada durant aquests anys ha sigut senzillament perquè hi crec.

En unes eleccions municipals, més que a les sigles es vota a les persones. Curiosament, als comicis menys presidencialistes (el govern surt de les llistes), és quan la figura del número 1 té més importància. Aquests anys de militància m’han permès conèixer les diferents facetes del Marc Castells. Liderant totes les reunions, proper i atent quan preguntàvem als veïns i eufòric després de guanyar unes eleccions. Treballador com pocs, ha mogut cel i terra per ajudar a tot el que li ha demanat un favor. És un bon polític: calla més del que diu i sap que les eleccions no les guanya una oposició sinó que les perd un govern. Per tot això, perquè conec bona part del programa i perquè crec que té el millor equip, votaré en Marc Castells.

Jo m’he mullat. Fes quelcom per la ciutat, implica’t, interessa’t per l’actualitat. Aixeca totes les pedres fins que canviïn la bombeta del fanal de davant de casa teva. Defensa les teves idees, siguin les que siguin, però no les amaguis. Ha començat un procés que ningú podrà frenar: els ciutadans ens dotarem cada cop de més poder de decisió i, per la seva part, els polítics tindran el repte de gestionar aquest canvi i d’explicar cadascuna de les seves accions. Citant a Ricard Espelt, “En la política local és on apareix la veritable força de les eines que ens permeten anomenar: Política 2.0 a una nova manera de fer política. Aquest nou model no es recolza només en les eines sinó en l’actitud de canviar el model de govern donant més protagonisme als ciutadans.” No deixis passar aquest tren!

No podem esperar més

El dia d’avui passarà a la història de Catalunya pel retorn de CiU al poder i per la sortida de l’ARA. Estic segur que aquests dos grans canvis afectaran positivament al país, aportant energies renovades i esperit guanyador, però ens hem deixat quelcom endarrere: la llei electoral. Una nació com la nostra, que pretén ser un país amb ple drets, no es pot permetre haver estat més de 30 anys sense legislar sobre l’accés a les institucions. Si les enquestes no van errades, només aniran a votar la meitat de ciutadans que podien fer-ho. Abans d’acabar el dia sentirem als partits prometent que es fixaran la lluita contra la desafecció com a prioritat i no en tornarem a parlar fins al maig, amb les eleccions municipals. Un país amb les institucions desprestigiades i poc representatives no tindrà la capacitat ni la legitimació suficient com per dur a terme els canvis que la majoria de catalans reclama.

La legislatura de la recuperació econòmica ha d’anar acompanyada d’una llei electoral que acosti els ciutadans a les institucions. Al meu entendre, hauria de computar el vot en blanc com un partit més, fer transparent el finançament dels partits, donar llibertat de vot als diputats en totes les votacions i permetre a ciutadans i militants escollir lliurement els seus representants i candidats. Es podria parlar de la creació de circumscripcions comarcals, de que els diputats estiguin lligats a un territori i hagin de respondre als seus ciutadans sobre les seves decisions al Parlament, de l’obligació de debatre totes les ILP que arribin al Parlament i de fomentar l’ús dels referèndums.
Polítics: ja no es pot estirar més la corda, parleu-ne tant com vulgueu però, si us plau, actueu.

Propostes a peu de carrer

Ahir vam començar a Igualada un cicle de visites als barris de la ciutat per conèixer de primera mà les suggerències i queixes dels veïns. Per dur-ho a terme es va consultar a l’agrupació de les comarques gironines, expertes en movilització, per a que ens aconsellessin la millor forma d’aconseguir que el ciutadà expliqués, per voluntat pròpia, quines millores duria a terme.

El dilluns (27/09) es va fer una bustiada amb fulletons que informaven d’aquest esdeveniment i que tenien un espai per a suggerir cinc millores. Durant tot el dissabte (02/10) es van instal·lar dos inflables infantils i una carpa per a recollir les propostes i per convidar a les famílies a acostar-se a explicar els seus suggeriments.

Més de 50 persones van proposar millores pel barri de Les Comes per escrit, desenes de nens van poder disfrutar d’una estona de joc i els que estavem al darrere de tot plegat vam poder conèixer de primera mà la realitat del barri.

Una forma barata i eficient d’escoltar als ciutadans, una bona font pel programa electoral i un bon pas endavant cap a la meva política.

En Marc Castells també ho comenta.

El canvi real del PSC

Avui el PSC ha començat la campanya “El canvi real“, en referència a “Comença el canvi“, de CiU. Consta de 500 tanques publicitàries amb els següents dissenys (PDF) i el corresponent hashtag. Res de nou.

El que m’ha encuriosit i és la raó pel que escric quelcom al blog, és com es manipulen unes dades (objectives, diuen) en aquestes tanques. A més, no se’n cita la font, imprescindible en qualsevol gràfic. Comprovem-ho:

Temps d’esper per a les intervencions quirúrgiques

Els 5,6 mesos d’espera de CiU es representen amb 6 cadires, mentre que els 3,8 mesos del PSC, amb 1. Teòricament i mantenint l’objectivitat de les dades, hi haurien de constar 4 cadires vermelles. De manual…

Hectàrees de regadius

En aquesta tanca es representa les 290.240ha com la meitat de 312.370. 22.130ha que es representen com si fossin 160.000.

Per molt objectives que siguin les dades originals (que no ho dubto, tot i que no es cita cap font), els cartells en cap cas les representen. Una altra oportunitat perduda…

Edició: Com bé em comenta en David Donaire, hi ha cartells que la falta de representativitat beneficia al PSC i d’altres a CiU. Els podeu veure tots a l’enllaç de més amunt.