D’aquí uns dies farà un any que vaig començar a treballar a Ociomedia (Grupo ITnet). Passava de treballar en una empresa editorial on era l’únic entès en digital a una empresa nascuda de i per internet. Els primers 6 mesos facturava com a autònom i sense tenir clar si em compensava econòmicament, però volia aprendre i aquell era el lloc ideal: flexibilitat, equip molt jove i portals amb un gran potencial.

Durant aquest període m’ha tocat fer jornades de 12 hores entre universitat i feina, dinar al tren i portar la feina a casa. He après molt sobre el món online, la publicitat, el treball en equip i a solucionar els problemes fos com fos; he conegut a persones i a professionals que valen molt la pena i he tingut l’oportunitat de compartir el departament comercial amb la Laura i la Sandra, potser de les millors coses que m’han passat aquest any.

Però és època de canvis i no me’n quedo al marge. A partir de l’1 de març passaré a formar part d’Akamon com a CRM & retention manager. Una nova oportunitat en una empresa que està creixent a un ritme impressionant, obrint-se a nous mercats i gamificant el producte. Canviaré l’adserver pel CRM i el CPM pel Churn, però seguiré a la mateixa oficina.

Marxo d’Ociomedia, però, amb un regust agredolç, amb un munt d’idees, projectes i millores a fer que no podré tirar endavant. Em perdré el rellançament del portal insignia i molts dels canvis que s’estan preparant, però sobretot em perdré el dia a dia amb un bon equip.

Només espero que d’aquí un any pugui escriure un altre cop un post igual d’ensucrat. Que duri.

PD: Ociomedia està buscant a algú que gestioni l’adserver. Interessats: Ociomedia busca Trafficker de publicidad online.

Copio el manifest que va llegir en Josep Miserachs, Tinent d’Alcalde d’Entorn i Promoció Cultural de l’Ajuntament d’Igualada i militant d’Unió en l’acte institucional de la Diada Nacional de Catalunya. Un gran manifest que va quedar deslluït per l’èxit de la cita que el President Pujol va fer de la mítica cançó Jenifer, d’Els Catarres. És per això, per a que no quedi en l’oblit, que el penjo aquí. Disfruteu-lo.

Manifest de l’Ajuntament d’Igualada per la Diada Nacional de Catalunya

11 de setembre de 2011
Permetin-me que, en motiu de la Diada Nacional de Catalunya, i en nom del Govern de la  Ciutat, els
llegeixi una declaració institucional. Una declaració institucional que no vol ser, ni serà, neutra ni
asèptica. És més: vol ser una declaració partidista; sí, vol prendre part en la defensa del nostre país, de
la seva llengua i de la seva dignitat.
Entenem que les administracions, peces bàsiques en el quefer ordinari de la gent, no poden ser
indiferents a les injustícies a les que estan sotmesos alguns pobles. I el nostre hi està sotmès.
Hem proclamat, fins a l’extenuació, que Catalunya és un País, que Catalunya és una Nació. Cert !
Però ni som un País normal, ni som un País normalitzat.

• Un País que és assetjat cultural, econòmica i socialment durant 300 anys, no és un País normal, ni normalitzat.
• Un País que constantment ha de reivindicar-se, no és un País normal, ni normalitzat.
• Un País que és espoliat permanentment, no és un País normal ni normalitzat
• Un País que malda per parlar, ensenyar i viure en la seva pròpia llengua, no és un país
• normal, ni normalitzat.
• Un País normal i normalitzat no té la necessitat imperiosa i preceptiva de proclamar, per a qui ho vulgui escoltar, que existeix i que vol ser.
• I un país que resisteix 300 anys d’atacs i, malgrat tot, continua existint, no és un País ni normal, ni normalitzat. És una excepció.

Cap País, cap Nació, han resistit tant com Catalunya. Cap.
Malauradament, dia rere dia, any rere any; Diada rere Diada, hem de proclamar què “som” i “ què volem ser”. Hem de recordar  –a ells i també a nosaltres mateixos–, que Catalunya no és  “una mercaderia política” ni una comunitat amb singularitats folklòriques: CATALUNYA ÉS UNA NACIÓ!
I aquesta defensa d’allò que ens uneix, no és una opció més. La defensa d’un País, d’una Nació, de la
seva gent i de la seva dignitat no és una opció, és una EXIGÈNCIA MORAL  consubstancial als deures
més elementals de les persones.
Catalunya viu, actualment, un dels moments més decisius i transcendentals de la seva història recent.
El poble català -sotmès, des de fa gairebé tres-cents anys, al setge repressiu – pateix avui, ben entrat el
segle XXI i en aquesta mal anomenada “transició” democràtica, un dels atacs més durs contra la seva
identitat nacional i envers els fonaments que la basteixen: la llengua i la cultura.
Catalunya, espoliada financerament, ha d’afrontar la crisi econòmica i les greus conseqüències socials
que se’n deriven, a la vegada que ha de fer front als desafiaments que amenacen no només els legítims
anhels i aspiracions sobiranistes com a poble, sinó que també pretenen, dia darrera dia, acabar amb
uns valors identitaris que ens han convertit, històricament, en una de les cultures més riques del món.
El 24 d’octubre de 1971, en l’agonia d’un obscur franquisme, el català universal Pau Casals
manifestava a l’ONU, davant de tot el món:  “Jo sóc català. Avui Catalunya ha quedat reduïda a uns
províncies d’Espanya. Però, què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món”.

Avui, quaranta anys després, res no ha canviat.
Els atacs constants vers la cultura i la llengua catalanes, han assolit el seu extrem amb la recent
sentència del TSJC contra el sistema d’immersió lingüística de l’escola catalana, exemplar i modèlica
arreu del món.
“Hi ha gent a qui no agrada que es parla, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els
agrada que es parla, s’escriga o es pense”,  cantava l’Ovidi Montllor; uns versos que avui tenen més
vigència que mai.
Tanmateix, nosaltres, catalans i catalanes, nascuts aquí o vinguts d’arreu, continuarem parlant, escrivint
i pensant, i ho farem en la nostra llengua.
I no demanarem ni permís, ni demanarem perdó!
La llengua no és només un signe d’identitat: és l’ànima i el nervi del país!
I com deia en Joan Solà: Qui intenta destruir la llengua d’un poble, és un enemic d’aquest poble”.
Molt s’ha parlat de fer “pedagogia”; d’explicar-nos una i altra vegada i esdevenir agradables i
complaents. Cap País ha fet l’esforç per explicar-se, per fer pedagogia com Catalunya. Cap.
Però, què es pot “ensenyar” quan no es vol aprendre?
De Cambó a Macià; de Carrasco i Formiguera a Prat de la Riba; de Pau Casals a l’Heribert Barrera; de
Ventosa a Jordi Pujol.
Tots, tots han fracassat en el seu esforç per fer pedagogia, per explicar qui som i què volem ser, perquè
a l’altra banda no  hi havia ningú que volgués escoltar, no hi havia ningú que volgués aprendre.
Hom es pregunta si la política és la resposta. Sí ! Però una altra política. La política en majúscules.
Aquella política que abandona el tacticisme i anteposa l’interès nacional. Aquella política generosa, que
recull el sentiment majoritari de la gent. Aquella política de coratge i valor. Aquella política.
Justament ahir, en aquesta mateixa sala, s’atorgava el Premi “Compromís Cultural” d’Omnium Cultural
a la senyora Teresa Sàbat, igualadina centenària, i vídua d’en Pere Puig Quintana. Els recomano que
llegeixin la seva història, escrita per l’Antoni Dalmau i Jover. Llegeixin-la!!!
En Pere Puig, la Teresa Sàbat (i tants d’altres) comprometeren la seva vida, la seva seguretat i el seu
patrimoni per una de les causes més nobles que hom pot aspirar: la defensa del seu País! I ho feren en
l’obscuritat del franquisme més implacable i aterridor.
Ens preguntem: Si ho feren ells en aquelles condicions, ara nosaltres ens arronsarem?  Ara nosaltres
ens farem enrere? Ara nosaltres ens encongirem??
Proclama el poeta:
-que la prudència no ens faci traïdors
Nosaltres hi afegim:
-que la covardia no ens faci traïdors
-que la comoditat i l’egoisme no ens faci traïdors
-que la “pedagogia” i la mandra no ens facin traïdors.
Un País que resisteix 300 anys, és un País amb l’autoritat moral per exigir que se’l respecti, que se
l’escolti, que el deixin ser lliure d’una vegada per sempre.Som un País d’acollida, integrador i civilitzat; però som un País amb les conviccions, coratge i resistència per a resistir 300 anys més.   Però ja no volem resistir més. Volem ser i volem viure en plenitud.
Cap Nació pot permetre que la seva gent visqui en un exili intern: Cap
I en aquesta transició  –ara sí–, que vivim avui vers l’assoliment de les aspiracions sobiranistes de
Catalunya, adquireixen un protagonisme essencial els ciutadans i ciutadanes, les entitats, les
associacions, els pobles i ciutats, petits i grans, com Igualada i com els municipis de l’Anoia.
Igualada, com a Ciutat, com Ajuntament, com a Comunitat, com a bressol de patriotes  –insignes i
anònims–, escenari i testimoni d’esdeveniments i campanyes nacionalistes, a recer natural i espiritual
de Montserrat, que ha acollit persones i idees en defensa de Catalunya, proclama:
-el Dret a Decidir del seu País i el respecte a la seva dignitat.
-Apel·lem a la declaració Internacional dels Drets Humans,
-apel·lem al Dret Natural;
-apel·lem als Drets inherents  als homes: ser lliures.
La Ciutat d’Igualada, les seves institucions, le seva gent, tenim no el dret sinó el deure moral de
manifestar que en l’11 de Setembre no celebrem una derrota:
-celebrem la voluntat de ser
-renovem el nostre compromís
i expressem –manllevant les paraules de Salvador Espriu- que “ens mantindrem fidels per sempre més
al servei d’aquest poble”.
Acabo i voldria fer-ho amb les paraules d’una persona que ha sabut aixecar la moral d’un País i buscar
permanentment  l’excel·lència, en Pep Guardiola:
Som un País Imparable
Persistirem, persistirem, persistirem
I demà GUANYAREM
Visca Catalunya

Ja fa més d’un mes que una manifestació que reclamava una democràcia real va derivar en una acampada a la Plaça de la Porta del Sol. Des de llavors, han passat moltes coses i se n’ha parlat abastament. A Barcelona, enfrontaments i una polarització de l’opinió sobre el moviment han desplaçat les idees originals a un segon terme.

A les portes de participar al debat obert Indignats? Implicats?, vull fer-ne algunes valoracions i explicar el meu punt de vista deixant de banda el soroll de l’ocupació dels espais públics i del paper dels cossos de segurat.

El moviment

S’ han proposat infinitat de canvis, més o menys genèrics, més o menys aplicables. El moviment va néixer per lluitar per una democràcia més real (representativa i participativa, entenc), però a les assemblees i als documents que se’n deriven han acabat contenint propostes de moltes altres temàtiques: vivenda, salut, finances… el que també ha ajudat a polititzar el moviment. Independentment de la ideologia, la gran majoria de ciutadans, podem estar d’acord en que s’ha de millorar el sistema democràtic, però adherint al moviment objectius molt menys transversals (posicionar-se en contra de les reformes laborals i de jubilació, les retallades, la llei òmnibus…) ha fet que les propostes inicials hagin perdut pes i que aquells que podíem haver recolzat el moviment sense pal·liatius, ara ja no ens hi puguem sentir del tot identificats.

No han triat cap portaveu ni a ningú que els pugui representar davant els mitjans i la resta de la societat. No parlo d’interlocutors sinó de comunicadors, líders. Entenc que el moviment vol ser assembleari, però el debat entre un polític i cent persones no ha funcionat. He parlat amb diferents persones que han participat en el moviment i tothom m’ha fixat objectius diferents. Des de que “una gran massa de la població s’hagi despertat, comenci a preguntar-se coses, a pensar, a agafar la responsabilitat social que li pertoca i a actuar” fins a “lluitar contra el capital”.

S’han erigit com a “poble”, quan les seves propostes han estat aprovades per uns centenars de persones. Mentrestant, deslegitimen les decisions del Parlament, votat per prop de 3 milions de catalans, i han intentat impedir el seu normal funcionament.

Són la punta de l’iceberg. Donen veu a un descontentament generalitzat, però s’han equivocat a l’hora de donar-hi forma. Les acampades han permès al moviment ser portada durant setmanes, però no es pot allargar indefinidament en el temps. Han traslladat l’activitat a les assemblees veïnals, perdent aquesta notorietat, però guanyant arrelament. El temps dirà si és un sistema caduc o si servirà per assentar el moviment.

Però no es pot quedar aquí, l’energia s’ha de canalitzar cap als sistemes ja existents perquè aquest descontentament es converteixi en propostes concretes, transversals i aplicables al sistema actual. A nivell espanyol, la necessària reforma electoral és un bon inici, però no solucionarà l’atur ni la precarietat laboral.

El sistema

S’han de fer canvis. Molts. No es pot deslegitimar un moviment ni les seves idees per uns esdeveniments tan condemnables com poc representatius. Més que rebaixar-se els sous o els privilegis, han de començar a escoltar, a dialogar, però sobretot a actuar.

Fer un referèndum sobre els pressupostos de la Generalitat o sobre una apujada d’impostos és una absurditat, però no per això és una mala eina per preguntar a la població. Es diu que es preguntarà pel pacte fiscal, perfecte, però crec que el moviment s’hauria de centrar al camp municipal per a tenir incidència.

En aquest sentit, proposo alguns canvis concrets a Igualada:

• Crear taules sectorials, per treballar de forma col·laborativa entre grups de ciutadans amb interessos concrets i administració pública. En aquestes taules hi hauria un compromís d’assistència i de dinamització per part dels regidors de govern i oposició.
• Explicar la despesa pública de forma pedagògica, perquè el ciutadà pugui saber fàcilment a què es destinen els fons públics.

Conclusions

No serà un canvi d’avui per demà, una revolució tal i com les hem estudiat, però serà un canvi constant i sense marxa enrere. Una obertura de tot el sistema polític, amb més transparència i participació, més representatiu. Però cal donar-li forma amb peus de plom.

Fa alguns mesos un grup d’anoinencs ens vam proposar organitzar la quarta edició de la Penedesfera amb l’objectiu de crear un grup anoienc, l’Anoiaesfera. A dia d’avui, l’Anoiaesfera no té cap activitat com a tal, però les mateixes persones que n’havíem de formar part hem aconseguit tirar endavant la Penedesfera a Igualada.
Ens vam fixar en les mancances de les anteriors edicions per a projectar una Penedesfera amb més presència local, sense cap ajuda pública i amb un pressupost proper a zero. Volíem demostrar que era possible organitzar un esdeveniment low cost sense cap tipus de suport institucional. Hem hagut de reduir en gran mesura la cartelleria i la publicitat, fer el dinar de pagament (10€) i confiar en suports totalment desinteressats. A més, hem distribuït la jornada en sis taules i s’ha delegat la seva organització a sis persones diferents. S’ha aconseguit, doncs, una jornada molt heterogènia, de temes i enfocaments molt diversos i amb una gran implicació de l’Anoia.
Aquest cap de setmana sabrem si l’hem encertat o si ens hem equivocat en el plantejament. Podeu apuntar-vos gratuïtament al tast de vins de divendres i a la jornada de dissabte aquí.

També en parlen:

• Gemma Urgell
• Carlos Sáez

Programa

19:00 Presentació de les Jornades de la Penedesfera

Entrega de vals de descompte per al registre de dominis .cat per la Fundació puntCat.

19:30 Vins&Blogs: “Retorn a les arrels: el valor dels raïms de casa nostra”

Xerrada i tast de vi on es fa un recorregut des de la vella europa fins a la nostra terra de les varietats més autèntiques i acompanyats dels viticultors dels cellers més rellevants d’aquest moviment.

Modera i organitza: Devinis de Joan Gómez Pallarès

20:30 Fi del 1r dia de les jornades

Dissabte 21 Maig de 2011

10:00 Taula Rodona: “Patrimoni i Noves Tecnologies”

Canvis i tendències en el món del patrimoni cultural gràcies a les noves tecnologies. Com ajuden les TIC (tecnologies de la informació i el coneixement) a la conservació i difusió del patrimoni. Canvis en els models de difusió del coneixement i el patrimoni. Aplicació de les noves eines TIC de comunicació i participació.

Conxa Rodà, Museu Picasso
Albert Sierra, Patrimoni.gencat.cat
Cèsar Carreras, Grup Òliba UOC
Cristina Domenech, RecStores.com
Roser Grau, GrupCerca.cat

Modera i organitza: Jordi Carner

11:00 Taula Rodona: “Com poden ajudar les xarxes socials en promoure la solidaritat?”

Com ja s’ha demostrat, les xarxes socials tenen un força determinant en la mobilització ciutadana. Les persones tenim al nostre abast una eina democràtica molt important que ens permet opinar, proposar i mobilitzar persones en funció d’un projecte o objectius determinats. La seva importància o capacitat de seducció i d’atracció faran que aquesta tingui continuïtat o, fins i tot, èxit. Es que anomenem “activisme social”. En aquesta línia se’ns obren moltes possibilitats en la millora del món en el qual vivim. Una de les grans mancances cròniques la trobem en com poder resoldre les desigualtats de diferent tipologia. Es el que anomenaríem solidaritat. En aquesta conferència-col.loqui parlarem de quines eines disposem i de quina manera poder ser mes efectives per, sumant esforços, aconseguir millores en aquells reptes que ens vulguem plantejar. Des de les institucions que hi dediquen plenament la seva tasca, fins a l’acció o la mobilització dels ciutadans i ciutadanes.

Modera i organitza: Enric Morist i Pep Valls

12:00-12:30 Pausa

12:30 Taula Rodona: “La família en bloc”

Mares i pares que usen Internet per explicar vivències o compartir experiències. El fenomen de les “mares blocaires”. Per què una mare o un pare decideix obrir un bloc? Internet com espai de debat, de fòrum al voltant de la puericultura, la salut i l’educació dels més petits. Espais que acaben sent autèntiques xarxes socials. En aquesta taula intentarem conèixer més a fons l’anomenat fenomen de les “mares blocaires”. Evidentment, els nens i nenes a la sala seran benvinguts (per facilitar l’assistència de mames i papes). Es podran comprar els llibres de l’Eva Piquer, l’Anna Manso i l’Anna Pujabet que podran ser dedicats per les autores.

Eva Piquer, escriptora i autora del bloc La feina o la vida
Anna Pujabet, autora del bloc Mare de Bessons
Amalia Arce, autora del bloc Diario de una mamá pediatra
Anna Manso, autora del bloc La pitjor mare del món

Modera i organitza: Gemma Urgell

13:30-15:30 Dinar

15:30 Taula Rodona: “Com les TIC han transformat les empreses tradicionals”

Quins beneficis i quins inconvenients, com s’ha dut a terme aquesta evolució.

Carlota Martí, AnoiaDiari
Iago Esteve, de Sita Murt
Stephanie Marko, Stikets i Skin-Shui
Xavi Aguilera, Camins de Vent
Modera i organitza: Ramon Costa, TIC Anoia

16:30 Taula Rodona: “Models de negoci a Internet”

Quins models de negoci estan funcionant a Internet? Quin serà el futur? Quatre empreses amb models de negoci diferents ens explicaran els beneficis i les febleses dels seus models de negoci.

Alex López, Ociomedia. Model de negoci: venda de publicitat als seus suports.
Nico Bour, Uvinum. Model de negoci: e-commerce.
Carlos Sáez, PriceBets. Model de negoci: comparador d’apostes.

Modera i organitza: Màrius Rossell, Trilogi

17:30-18:00 Pausa

18:00 Taula rodona: “Fracassos a la xarxa”

Aprendre per millorar.

Guillem d’Efak Fullana Ferré parla de Musealia.com
Eulogi Domènech parla d’Anota.net
Pep Solé parla de Textilcluster

Modera: Albert Riba

19:00 Cloenda de les jornades

Organitza:

Penedesfera (Secció TIC de l’Institut d’Estudis Penedesencs) i l’Ateneu Igualadí.

Col.labora:

DO Penedès, Fundació puntCat i disseny=igualada.

Un dels molts problemes de la política actual és que els bons professionals de l’empresa privada no es volen posar en política. Perden intimitat, llibertat i diners. Existeixen algunes excepcions, però. Fa pocs dies que en vaig conèixer a una.

He parlat tres cops (literalment) amb Àngels Chacón, número 3 de la llista de CiU a Igualada, que encapçala Marc Castells. Després d’una breu conversa i un interrogatori una mica descarat, vaig quedar impressionat que algú com ella es mullés en política municipal. Tant, que li vaig fer repetir davant la càmara. Aquí el resultat (disculpeu per la qualitat del so):

Aquest és el nom del manifest que hem redactat amb l’objectiu que els partits polítics d’Igualada es posicionin sobre certs temes i, sobretot, per intentar que els adjuntin al seu programa electoral. Sense cap posicionament polític i amb la única pretensió de promoure una política més participativa i transparent, l’hem allotjat a Actuable, una plataforma que permet proposar i donar suport a iniciatives ciutadanes.

Actuable permet recollir suports a les peticions d’una forma més escrupulosa que una simple pàgina al Facebook: registre, requeriment del codi postal, confirmació per mail… però també limita la xifra de firmes (no tothom està disposat a perdre dos minuts per un tema com aquest).

Com es firma

Per donar suport al manifest, només has de firmar la petició, un formulari que et demana el nom, cognom, mail i codi postal. Una vegada complimentat, rebràs un mail de confirmació per comprovar que has sigut tu qui ha omplert la petició. Un cop ho hagis confirmat, la teva firma ja serà vàlida.

Què es farà amb la meva signatura?

El 12 de maig, Actuable enviarà un correu electrònic a tots els partits polítics que es presenten a les eleccions municipals a Igualada amb la xifra de ciutadans que hem donat suport a aquest manifest. No hi ha cap diferència, a nivell de protecció de dades, entre signar un manifest en format paper i un en format digital, pel que no cal patir de què es farà amb les vostres dades. En qualsevol cas, tot queda a ca n’Actuable.

Què es vol aconseguir?

En concret, volem que els nostres representants polítics compleixin cadascun dels punts del manifest que, tot i no ser res de l’altre món, actualment sonen molt llunyans. Però va més enllà: els polítics han d’entendre que els ciutadans volem participar més activament en la política, que no volem escoltar els mítings sinó que volem que ens expliquin què fan i per quina raó. Que vulguin la nostra opinió més sovint que un cop cada quatre anys.

El manifest

Pels que encara no hagueu llegit el manifest, el copio aquí:

- Complir els requeriments de l’índex de transparència proposats per la Transparency International España, amb l’objectiu d’assolir la màxima puntuació (100).

- Explicar la despesa pública de forma pedagògica, perquè el ciutadà pugui saber fàcilment a què es destinen els fons públics. Publicar a través de la pàgina web, amplificat amb les xarxes socials, el cost dels serveis i les actuacions que es realitzen des de l’Ajuntament.

- Explicar com es financen els projectes. Percentatge de fons propi, subvencions, convenis i altres. Publicar al web la financiació dels projectes de forma simple i entenedora.

- Avançar els temes més importants dels plens municipals, per tal de informar i fer més participativa la política de govern municipal. Publicar a la web l’ordre del dia i enviar nota als mitjans de comunicació. Entenent que no serà possible en casos de mocions d’urgència puntuals.

- Retransmetre els plens municipals en vídeo a través d’Internet.

- Crear taules sectorials, per treballar de forma col·laborativa entre grups de ciutadans amb interessos concrets i administració pública. En aquestes taules hi hauria un compromís d’assistència i de dinamització per part dels regidors de govern i oposició.

- Informar a través de les xarxes socials de la política municipal i incentivar la participació dels responsables polítics. Dinamitzar espais de Facebook i twitter (o altres possibles xarxes socials) amb un perfil d’interessos concret: creant espais sectorials.

- Establir mecanismes de participació en els actes públics del municipi perquè el ciutadà pugui dir-hi la seva. Per exemple, en els plens municipals a través de l’etiqueta #pleigualada. També es promouran espais (offline i online) per recollir idees i es realitzaran enquestes de satisfacció.

I tu, firmes?

En aquest post em permetré la llicència de donar lliçons, espero no cremar-me en excés:

Llegeixo a l’Anoia Diari un article sobre l’ús que fan els polítics igualadins de les xarxes locals. Res de nou: el Marc i la seva menció al discurs, en Joan Torras i el seu 2011, n’Aymamí i la seva negativa a Twitter per la limitació de 140 caràcters… fins que he arribat a l’últim paràgraf. El cito textualment que val la pena:

Finalment, Montserrat Mateu, que té facebook des de fa temps, no creu en l’eina i afirma que: ‘Les xarxes socials fomenten l’excés d’informació que tenim actualment i treuen espai a la reflexió personal’. Segons la candidata d’ICV les xarxes socials accentuen ‘la cultura del titular’ i això, afirma Mateu, ‘ens fa anar enrere com a societat’.

Al·lucinant. Només se m’acudeixen tres punts:

1. Les xarxes socials només són una eina de comunicació entre persones i organismes que promouen la comunicació directa, immediata i sense cap filtre. L’excés d’informació el pots tenir en una biblioteca, davant de la televisió o al Timeline del Twitter, és qüestió de saber triar quin canal has de mirar i en quina quantitat.
2. La cultura del titular no l’alimenten les xarxes socials sinó els periodistes, que són qui firmen i titulen les notícies. Els 140 caràcters del Twitter permeten mantenir diàlegs amb molt més contingut que segons quins discursos, és qüestió de provar-ho.
3. Dir que una simple eina “ens fa anar enrere com a societat” és, simplement, que no ha tingut cap interès per conèixer les oportunitats que ofereix la xarxa. Quedar-se amb els arguments en contra extrets d’un #bandaampla no ajuden a construir un debat sobre la idoneïtat o no d’obrir les administracions. El 2.0 no és una moda, és fer públic el funcionament de molts processos que fins ara eren totalment desconeguts, és valorar l’opinió dels ciutadans més d’un cop cada quatre anys. És fer una democràcia més participativa.

Per últim, em sembla molt curiós que algú que no “creu en l’eina” mantingui actiu un perfil al Facebook. Se’n diu coherència.

Fa poques setmanes, en una entrevista a La Vanguardia, David Madí va dir una de les frases que més m’han marcat últimament: “Siempre es mejor creer que no creer y es mejor tomar partido que ver pasar la historia desde la indiferencia“. Ho diu algú que es va passar 8 anys treballant en jornades inacabables per un sou inferior al que hagués tingut -i que actualment té- a l’empresa privada. Algú que es va sacrificar per un projecte i que, quan el va completar, va marxar a casa. Aquest algú ens diu: arrisqueu-vos, mulleu-vos, jugueu fort per una de les opcions, que és millor perdre que no haver-ho intentat.

El meu cercle més proper sap que expressar les idees públicament -ja sigui al blog o al diari- m’ha portat més problemes que beneficis, però no per això m’he plantejat mai deixar de dir la meva (la inactivitat del blog es deu més a la falta de temps). Recolzar públicament una ideologia no hauria de ser res extraordinari. De fet, hauria de ser el més comú. Milers de persones han mort al llarg de la història en aquest país perquè diferents idees puguin ser expressades amb llibertat i, ara que res ens ho impedeix, callem i ens quedem a casa. Només cal fixar-nos en alguna de les revoltes actuals per adonar-nos de la sort que tenim.

Abandonant el discurs salvapàtries, vaig al gra: em vaig fer militant de CiU a principis de 2008, després de mig any de perseguir a la Maria Senserrich perquè em donés la butlleta. No sabia el per què, però volia canviar les coses. Ja amb el carnet a les mans i encara sense conèixer al Marc Castells, vaig refundar la JNC. Tenia en ment un col·lectiu de joves obert que organitzés debats i proposés millores directament a l’Ajuntament. No cal dir que va ser un fracàs i que va acabar caient pel seu propi pes. Amb la progressiva mort de les joventuts vaig començar a assistir a les executives locals de CDC, on vaig agafar el gust per la política. Debats intensos sobre els grans temes de ciutat (WTC, outlet, aeroport corporatiu, POUM…) que em van ensenyar que ningú té la veritat absoluta i que els projectes s’haurien d’aprovar amb consens. Des del primer moment que vaig començar a col·laborar amb el Marc li vaig deixar clar que no pretenia entrar en cap llista ni tenir cap càrrec de cap tipus: tot el que he fet per CiU Igualada durant aquests anys ha sigut senzillament perquè hi crec.

En unes eleccions municipals, més que a les sigles es vota a les persones. Curiosament, als comicis menys presidencialistes (el govern surt de les llistes), és quan la figura del número 1 té més importància. Aquests anys de militància m’han permès conèixer les diferents facetes del Marc Castells. Liderant totes les reunions, proper i atent quan preguntàvem als veïns i eufòric després de guanyar unes eleccions. Treballador com pocs, ha mogut cel i terra per ajudar a tot el que li ha demanat un favor. És un bon polític: calla més del que diu i sap que les eleccions no les guanya una oposició sinó que les perd un govern. Per tot això, perquè conec bona part del programa i perquè crec que té el millor equip, votaré en Marc Castells.

Jo m’he mullat. Fes quelcom per la ciutat, implica’t, interessa’t per l’actualitat. Aixeca totes les pedres fins que canviïn la bombeta del fanal de davant de casa teva. Defensa les teves idees, siguin les que siguin, però no les amaguis. Ha començat un procés que ningú podrà frenar: els ciutadans ens dotarem cada cop de més poder de decisió i, per la seva part, els polítics tindran el repte de gestionar aquest canvi i d’explicar cadascuna de les seves accions. Citant a Ricard Espelt, “En la política local és on apareix la veritable força de les eines que ens permeten anomenar: Política 2.0 a una nova manera de fer política. Aquest nou model no es recolza només en les eines sinó en l’actitud de canviar el model de govern donant més protagonisme als ciutadans.” No deixis passar aquest tren!

He realitzat un petit treball amb l’objectiu de constatar les dificultats de finançament dels municipis turístics, que han d’oferir els serveis a moltes més persones de les que paguen impostos. Teòricament, aquests municipis han de tenir els capítols de despeses dues o tres vegades superiors als municipis de característiques similars.

Com a municipi turístic he escollit a Blanes, de 40.010 habitants i una superfície de 17,68km2. Similars característiques té Igualada, amb 39.419 habitants i un terme de 8,12km2. Aquí la taula comparativa:

Es pot apreciar com, tot i que Igualada té un 2,2% menys de població i un 117,73% menys de superfície, el pressupost és un 13,56% més alt. Aquesta diferència es deu principalment als capítols de personal, inversions i a deutes. Això provoca que la necessitat d’ingressos augmenti i, per tant, també els impostos directes (béns immobles, vehicles, plusvàlues…).

Algunes diferències de les despeses també es traslladen als ingressos: Igualada tenia pressupostat un 25% més en el capítol de personal i havia previst ingressar un 33% més d’impostos directes (IBI, vehicles…).

Durant aquest 2011 els ingressos dels ajuntaments seguiran disminuïnt, com ja ha succeït els darrers anys. Les retallades pressupostàries han sigut dures (que ho preguntin a les associacions d’Igualada) i encara ho seran més, només queda veure en quins capítols.

[Actualitzaré amb els pressupostos del 2011 quan els aprovin i amb el treball complert.]

Enllaços d’interès:

• Explicació dels capítols del pressupost municipal. (PDF)
• Edicte amb els pressupostos de les societats i l’Ajuntament d’Igualada i el número de treballadors. (PDF)
• Pressupost desglossat de l’Ajuntament d’Igualada 2010. (PDF)
• Pressupost de l’Ajuntament de Blanes 2010. (PDF)

El dia d’avui passarà a la història de Catalunya pel retorn de CiU al poder i per la sortida de l’ARA. Estic segur que aquests dos grans canvis afectaran positivament al país, aportant energies renovades i esperit guanyador, però ens hem deixat quelcom endarrere: la llei electoral. Una nació com la nostra, que pretén ser un país amb ple drets, no es pot permetre haver estat més de 30 anys sense legislar sobre l’accés a les institucions. Si les enquestes no van errades, només aniran a votar la meitat de ciutadans que podien fer-ho. Abans d’acabar el dia sentirem als partits prometent que es fixaran la lluita contra la desafecció com a prioritat i no en tornarem a parlar fins al maig, amb les eleccions municipals. Un país amb les institucions desprestigiades i poc representatives no tindrà la capacitat ni la legitimació suficient com per dur a terme els canvis que la majoria de catalans reclama.

La legislatura de la recuperació econòmica ha d’anar acompanyada d’una llei electoral que acosti els ciutadans a les institucions. Al meu entendre, hauria de computar el vot en blanc com un partit més, fer transparent el finançament dels partits, donar llibertat de vot als diputats en totes les votacions i permetre a ciutadans i militants escollir lliurement els seus representants i candidats. Es podria parlar de la creació de circumscripcions comarcals, de que els diputats estiguin lligats a un territori i hagin de respondre als seus ciutadans sobre les seves decisions al Parlament, de l’obligació de debatre totes les ILP que arribin al Parlament i de fomentar l’ús dels referèndums.
Polítics: ja no es pot estirar més la corda, parleu-ne tant com vulgueu però, si us plau, actueu.