Durant aquest període m’ha tocat fer jornades de 12 hores entre universitat i feina, dinar al tren i portar la feina a casa. He après molt sobre el món online, la publicitat, el treball en equip i a solucionar els problemes fos com fos; he conegut a persones i a professionals que valen molt la pena i he tingut l’oportunitat de compartir el departament comercial amb la Laura i la Sandra, potser de les millors coses que m’han passat aquest any.

Però és època de canvis i no me’n quedo al marge. A partir de l’1 de març passaré a formar part d’Akamon com a CRM & retention manager. Una nova oportunitat en una empresa que està creixent a un ritme impressionant, obrint-se a nous mercats i gamificant el producte. Canviaré l’adserver pel CRM i el CPM pel Churn, però seguiré a la mateixa oficina.

Marxo d’Ociomedia, però, amb un regust agredolç, amb un munt d’idees, projectes i millores a fer que no podré tirar endavant. Em perdré el rellançament del portal insignia i molts dels canvis que s’estan preparant, però sobretot em perdré el dia a dia amb un bon equip.

Només espero que d’aquí un any pugui escriure un altre cop un post igual d’ensucrat. Que duri.

PD: Ociomedia està buscant a algú que gestioni l’adserver. Interessats: Ociomedia busca Trafficker de publicidad online.

Ja fa més d’un mes que una manifestació que reclamava una democràcia real va derivar en una acampada a la Plaça de la Porta del Sol. Des de llavors, han passat moltes coses i se n’ha parlat abastament. A Barcelona, enfrontaments i una polarització de l’opinió sobre el moviment han desplaçat les idees originals a un segon terme.

A les portes de participar al debat obert Indignats? Implicats?, vull fer-ne algunes valoracions i explicar el meu punt de vista deixant de banda el soroll de l’ocupació dels espais públics i del paper dels cossos de segurat.

El moviment

S’ han proposat infinitat de canvis, més o menys genèrics, més o menys aplicables. El moviment va néixer per lluitar per una democràcia més real (representativa i participativa, entenc), però a les assemblees i als documents que se’n deriven han acabat contenint propostes de moltes altres temàtiques: vivenda, salut, finances… el que també ha ajudat a polititzar el moviment. Independentment de la ideologia, la gran majoria de ciutadans, podem estar d’acord en que s’ha de millorar el sistema democràtic, però adherint al moviment objectius molt menys transversals (posicionar-se en contra de les reformes laborals i de jubilació, les retallades, la llei òmnibus…) ha fet que les propostes inicials hagin perdut pes i que aquells que podíem haver recolzat el moviment sense pal·liatius, ara ja no ens hi puguem sentir del tot identificats.

No han triat cap portaveu ni a ningú que els pugui representar davant els mitjans i la resta de la societat. No parlo d’interlocutors sinó de comunicadors, líders. Entenc que el moviment vol ser assembleari, però el debat entre un polític i cent persones no ha funcionat. He parlat amb diferents persones que han participat en el moviment i tothom m’ha fixat objectius diferents. Des de que “una gran massa de la població s’hagi despertat, comenci a preguntar-se coses, a pensar, a agafar la responsabilitat social que li pertoca i a actuar” fins a “lluitar contra el capital”.

S’han erigit com a “poble”, quan les seves propostes han estat aprovades per uns centenars de persones. Mentrestant, deslegitimen les decisions del Parlament, votat per prop de 3 milions de catalans, i han intentat impedir el seu normal funcionament.

Són la punta de l’iceberg. Donen veu a un descontentament generalitzat, però s’han equivocat a l’hora de donar-hi forma. Les acampades han permès al moviment ser portada durant setmanes, però no es pot allargar indefinidament en el temps. Han traslladat l’activitat a les assemblees veïnals, perdent aquesta notorietat, però guanyant arrelament. El temps dirà si és un sistema caduc o si servirà per assentar el moviment.

Però no es pot quedar aquí, l’energia s’ha de canalitzar cap als sistemes ja existents perquè aquest descontentament es converteixi en propostes concretes, transversals i aplicables al sistema actual. A nivell espanyol, la necessària reforma electoral és un bon inici, però no solucionarà l’atur ni la precarietat laboral.

El sistema

S’han de fer canvis. Molts. No es pot deslegitimar un moviment ni les seves idees per uns esdeveniments tan condemnables com poc representatius. Més que rebaixar-se els sous o els privilegis, han de començar a escoltar, a dialogar, però sobretot a actuar.

Fer un referèndum sobre els pressupostos de la Generalitat o sobre una apujada d’impostos és una absurditat, però no per això és una mala eina per preguntar a la població. Es diu que es preguntarà pel pacte fiscal, perfecte, però crec que el moviment s’hauria de centrar al camp municipal per a tenir incidència.

En aquest sentit, proposo alguns canvis concrets a Igualada:

• Crear taules sectorials, per treballar de forma col·laborativa entre grups de ciutadans amb interessos concrets i administració pública. En aquestes taules hi hauria un compromís d’assistència i de dinamització per part dels regidors de govern i oposició.
• Explicar la despesa pública de forma pedagògica, perquè el ciutadà pugui saber fàcilment a què es destinen els fons públics.

Conclusions

No serà un canvi d’avui per demà, una revolució tal i com les hem estudiat, però serà un canvi constant i sense marxa enrere. Una obertura de tot el sistema polític, amb més transparència i participació, més representatiu. Però cal donar-li forma amb peus de plom.