Per no fer una entrada de vàries pàgines sobre un tema que toca a la meva família de prop, l’impost de successions, enllaçaré diferents documents i articles amb una petita descripció perquè els interessants coneguin com funciona aquest robatori.

L’impost de successions és una taxa que paguen els hereus d’uns béns que pot arribar a ser de fins el 30% del valor de l’herència. A Catalunya aquest impost és quasi 100 vegades més alt que a la resta d’Espanya, i representa el 3′3% dels ingressos totals de la Generalitat.

• Estudi de com és l’impost de successions actual: com es calcula, quins béns estan afectats… i com serà amb la reforma que proposen alguns partits. [PDF]
• Fòrum d’afectats per aquest impost, amb casos reals. [Enllaç]
• Articles del portaveu econòmic de CiU, Josep Sánchez Llibre, explicant en quin estat es troba la reforma de llei que afecta aquest impost. [1] [2]
• Dades pràctiques que no t’agradarà saber si ets hereu. [Enllaç]
• Diferents articles denunciant aquesta situació. [1] [2]

Acabo copiant el cas que es pot llegir als comentaris d’aquest article:

Sembla tanmateix que parleu del meu cas particular.Aviat fara un any de la mort de la meva mare, victima de una llarga malaltia de mes de 15 anys. Va morir absolutament impedida i amb una pila d’ajudes reconegudes que mai no va arribar a cobrar. Tot i així vam aconseguir que pasés els seus ultims anys a casa seva amb un cost exorbitat. Gracies als seus estalvis, els de els seus pares i els de el seu difunt marit va poder pagar el viure els seus ultims anys amb gran dignitat i a casa seva. I ho vull dir així: morir amb dignitat costa molts diners, en soc testimoni. La idea que presidia totes les nostres desicions era que viuria molts anys més i que per tant era absolutament necessari conservar tants diners com fos possible. Per desgracia va viure ‘nomes’ 15 anys despres de serli diagnosticada la enfermetat. Quan la vam ingressar a l’Hospital de Mataró els metges que la habien tractat un any abans es sorprenien de que encara fos viva. Finalment va morir el 30 de juliol de 2008. Ens va legar dues cases de carrer. En una viu la meva germana amb la seva familia i en l’altra visc jo amb la meva. També va deixar una important quantiat de diners. Tot plegat fruit del treball i el estalvi de tres generacions de la meva familia. Despres de liquidar el impost de succecions, el de plusvalua i no se quins altres mes resulta que s’ens enduen tots els diners i ens queden les cases. Cases que sempre han sigut nostres i per les que sempre hem pagat tots els impostos. Cases que ens importa ben poc en quant les vulguin valorar. Son casa nostre, on hem crescut i viscut sempre. On volem que visquin els nostres fills, nets, besnets … Salvem casa nostre pels pèls. Però la meva filla no té tres generacions entremig que generin els diners suficients per tornar a ‘comprar’ casa nostra per quarta vegada. Els seus pares no podrem fer el que han fet les generacions anteriors, es a dir estalviar per pagar la pròpia mort. La meva filla serà expulsada de casa seva, de casa meva, de casa els seus avis, de casa dels seus besavis. Un detall: casualment resulta que el que la meva familia va aconseguir estalviar en tres generacions i que ara perdem via impostos es quasi el mateix que guanya el President Montilla en un any. Salut President, disfruti vosté d’aquets diners ja que a mí no m’ho permeten. I es clar, no cal dir-ho, pot pendre vosté posessió de casa meva quan vulgui. Només ha de esperar a que em mori i la meva filla no pugui pagar. Serà el capìtol final de l’expoli a una familia catalana.

Terme proper a l’utopia vistos els resultats de les últimes eleccions, és una assignatura pendent que tenim a Igualada -la baixa participació als plens i als consells de districte i de joves ho demostra-.

Els partits polítics són els objectius fàcils a l’hora de buscar un culpable: podrien canviar les lleis de les llistes tancades i donar llibertat de vot als seus membres sabent que faria que augmentés la participació, però les cúpules no volen perdre el poder de nomenar a dit. No tot queda aquí, però. La resta de ciutadans ens ho mirem, ho critiquem (o no) i no fem res per canviar-ho.

Tots els que omplim estones criticant als nostres polítics i, en canvi, no fem una instància per arreglar el forat de la vorera de davant de casa, no enviem una carta al diari protestant pels horaris del tren i ni ens immutem quan sabem que ha augmentat la delinqüència a la ciutat, ens hauríem de preguntar si no podem fer alguna cosa més per millorar la ciutat. Podem esperar a que algun polític poderós de bona fe canviï el funcionament de la política o podem fer força el conjunt dels ciutadans per obligar a canviar-lo. I no, abstenir-se no és “fer força”, sinó entrar al joc del passotisme, una col·laboració desinteressada i gratuïta als grans partits.

Per posar la llavor de la participació a la rutina dels igualadins i canviar el sentit d’aquesta roda hem reactivat el grup al Facebook Igualadins/es que tan bons moments ens va deixar mesos enrera. Deixant de banda el partidisme i el benefici personal (sona molt bonic, oi?), esperem que torni a ser aquell espai on els igualadins opinàvem de l’actualitat de la ciutat. Tant de bo.

Un peu de foto que contradiu la notícia, vist al diari Sport.